La Comissió de l’Energia ha analitzat l’avantprojecte de llei i ha identificat diversos aspectes que caldria considerar per tal de garantir una implementació efectiva i justa i fa una crida a la revisió i millora del text per tal de garantir una solució integral i equitativa per als afectats.
A Catalunya pot haver-hi 4 milions de tones de fibrociment, així que només partint d’aquesta dada ja podem fer la principal observació a aquesta llei que pretén resoldre el problema de l’amiant a Catalunya. Suposem que d’aquests 4 milions de tones, el 50% estan repartides pel territori en forma de cobertes de fibrociment, tenint en compte que el pes estàndard d’aquestes plaques és de 14 kg/m2 podem calcular a grans trets la quantitat de m2 de plaques a retirar, uns 142 milions de m2. Tenint en compte que el cost de la retirada i substitució d’un sol m2 de coberta de fibrociment és de 100 €/m2 (inclou la instal·lació de la nova coberta i l’adequada gestió del residu), estem davant d’un problema d’una dimensió extraordinària, a grans trets més de 14.000.000.000 €, sí, catorze mil milions d’euros, que és la despesa que hauran d’afrontar principalment les empreses.
Un problema d’aquesta dimensió, que a més s’ha de resoldre en un termini de menys de nou anys, no és un problema menor ni un problema que es pugui afrontar amb un projecte de llei com el que s’analitza a continuació, amb les disposicions, instruments i criteris de gestió, per no parlar d’un règim sancionador que posa tota la responsabilitat de resoldre aquest problema als subjectes que gestionen activitats relacionades amb l’amiant i a les persones físiques o jurídiques tenidores d’un material que conté amiant (MCA).
Tampoc es tracta d’un tema únicament de prevenció de riscos laborals ni de salut pública o mediambiental, és també un fre a la transició energètica de les empreses i particulars que tinguin una coberta d’amiant, on no poden instal·lar unes plaques fotovoltaiques. També s’ha de considerar la necessitat d’inversió com hem dit abans, de finançament de les empreses que puguin tenir aquest passiu ocult als seus balanços i que el sector financer potser encara no ha tingut en compte a l’hora de concedir un préstec. Caldran també noves infraestructures autoritzades pel tractament i gestió de tot aquest residu, perquè la capacitat actual dels abocadors no contempla aquesta quantitat de residus. No existeix en aquests moments les suficients empreses autoritzades pel RERA per manipular aquests milions de tones de material i s’haurà de formar el personal necessari per fer-ho. Tenint en compte el problema administratiu per la gestió de permisos, autoritzacions, revisions i d’altres mecanismes de control i seguiment, així com la necessitat de formació del personal de les administracions públiques, s’haurà de fer una tasca de simplificació i optimització de la formació. També és una qüestió de competitivitat per a les empreses afectades i per als municipis i territoris que les acullen.
Un problema que probablement va molt més enllà de la capacitat de l’Agència de Residus de Catalunya i d’altres conselleries de la mateixa Generalitat. És, en definitiva, un problema de país, compartit amb l’estat espanyol i la resta d’Europa, que, si es vol resoldre, requereix d’un pla nacional, d’uns objectius ben definits, de mecanismes de seguiment, de terminis realistes, de pressupostos acords amb la magnitud del repte, d’infraestructures, de recursos humans, de participació de totes les parts implicades, de creativitat i imaginació en la cerca de solucions als reptes que vagin sorgint, i sobretot, de consens i voluntat política de tots els implicats, administracions locals i de la generalitat, a més d’empresaris i particulars afectats.
