JOSEP CASAS CRISTÒFOL, DIRECTOR DE L’OFICINA PER A LA TRANSICIÓ ENERGÈTICA DE LA PATRONAL CECOT
Des de la irrupció de la pandèmia va tornar al debat públic europeu la necessitat d’establir una política de sobirania estratègica que anteposés les produccions km 0 i la reducció de dependències amb tercers com la que tenim amb Àsia.
És a dir, que es pretén enfortir el sector industrial, i nosaltres que ens n’alegrem. Però abans de posar en marxa estratègies globals i grans processos de reindustrialització, també s’hauria de revisar la situació de la nostra indústria més pròxima, aquella que fa temps que produeix al nostre país i intentar millorar les seves condicions per poder créixer i exercir de tractores d’altres indústries. Per a això, les nostres administracions haurien de revisar casuístiques que no sols no les enforteixen, sinó que els estan restant competitivitat i que és a les seves mans, a les del Govern, poder resoldre amb relativa facilitat i sense haver d’esperar que Europa decideixi.
És el cas del greuge comparatiu que pateixen les més de 4.500 empreses industrials a Espanya, 3.200 d’elles situades a Catalunya, connectades a xarxes de fins a 25 kV per sobrecostos dels peatges elèctrics en alta tensió que minen des de fa dècades la seva competitivitat. Uns sobrecostos que no responen a criteris tècnics, ni a una millora de la xarxa, sinó al fet que les línies de distribució elèctrica estan configurades amb tensions diferents en funció dels diferents territoris de l’Estat espanyol i, consegüentment, no poden ser triades lliurement per les empreses. Per exemple, a Catalunya la xarxa de distribució desenvolupada històricament per l’antiga Fecsa, Hidroelèctrica de Catalunya i Segre és de 25 kV; al País Basc, en canvi, Iberdrola va construir la xarxa de distribució a 33 kV, i a Madrid i València de 36 kV. Cal assenyalar que tant les xarxes que alimenten les indústries a 25 kV com les que alimenten a 33 kV són tècnicament equivalents en tots els seus aspectes; els cables i equips que alimenten tant una tensió com l’altra tenen les mateixes propietats i característiques i, conseqüentment, reben la mateixa retribució en reconèixer-los els mateixos costos unitaris de manteniment. Així ho vam exposar, el 2015, a través de la Plataforma kV25/30 que vam impulsar al costat de la patronal basca. Els peatges d’accés a la xarxa elèctrica que fixa la CNMC depenen de l’estructura tarifària aprovada pel Govern, és a dir, els peatges d’accés a la xarxa elèctrica són preus regulats que no responen solament a qüestions tècniques sinó també polítiques. A tall d’exemple, el 2013 aquesta estructura estava definida en dos trams: un corresponent a la banda de tensió entre 1 kV-36 kV i una altra entre 36 kV-72,5 kV amb els mateixos peatges per a totes les empreses connectades a cadascuna de les bandes. No obstant això, el 2014, a través d’un reial decret, es va crear un rang tarifari nou per a tensions d’entre 30 kV i 36 kV, la tarifa 6.1B, que va comportar una rebaixa del 16% per a les indústries connectades en aquest tram intermedi de tensió. Una mesura basada en una decisió purament política perquè, hi insisteixo, no existeix cap criteri tècnic que avali aquesta distinció.
Imagen de wirestock en Freepik
